Cementeri Municipal

Patrimoni

Antígament, el lloc on se soterraven els morts s’anomenava fossar, que generalment es trobava a la vora de l’església o mesquita. El fet de trobar-se proper a les cases i sense parets, va fer que en 1586 s’ordenara el tancament del fossar amb una paret, una porta i creu de fusta en el centre.

A principis del segle XVII els bisbes van concedir el privilegi de ser soterrats en les esglésies. Els fidels més rics es pagaven l’enterrament en llocs preferents, encara que la majoria anava al “vas comú” situat a l’entrada de l’església i que era el de més capacitat.

El 1811 es va prohibir el soterrament en l’interior dels temples, obligant a traslladar les despulles a cementeris edificats fora de les poblacions. Va ser aleshores quan es va construir el cementeri vell, el del Clot de l’Era, que va donar servei quasi un segle.

En 1896 es va construir al final del terme municipal l’actual Cementeri Municipal de Bellreguard, amb una superfície de més de 3 fanecades (2.700 metres quadrats), que va ser comprada a Miquel Cremades Barber, el qual va cedir gratuïtament una part del terreny i en compensació va ser autoritzat a construir el panteó familiar que posseeix en la part dreta.

El panteó del centre del cementeri, correspon als Aragonés, una família adinerada, aleshores important notari de Gandia.

En la part més estreta del recinte, al fons, es va habilitar un espai separat per un mur i amb entrada pel camí vell de Gandia, denominat Cementeri Civil, on rebien sepultura els no batejats, els excomunicats, i els que no podien gaudir de la sepultura eclesiàstica.

Curiosament, Lluís el Manyà, el ferrer que va construir les portes de ferro que tanquen el cementeri, va ser el primer que va ser enterrat en el nou recinte.

En la seua construcció es va utilitzar el sistema de comunes per carrers i el de les almoines.

Tret de la Monografia Geohistòrica de Bellreguard, d’Evaristo Morant Marco, Ajuntament de Bellreguard, 1997.

FOTOS: Salvador Escrivà Cardona, celebració de Tots Sants, 1930. Arxiu de Miquel Escrivà Gregori.

El pas del temps, els successius enderrocaments de nínxols en mal estat i el creixement del nostre poble, va fer necessària en 1998 la seua ampliació.

Etiquetes: