Església de Sant Miquel

Patrimoni

L’antiga església de Bellreguard va ser inicialment una capella edificada pels tercers ducs de Gandia i senyors de Bellreguard, de la família Borja, agregada a la Col·legiata de Gandia i amb Sant Miquel Arcàngel com a titular, patró protector de la família Borja. El 1574 l’arquebisbe Ribera la va independitzar de la Col·legiata.

Després de l’expulsió dels moriscos, l’arribada a Bellreguard de més població cristiana feu
necessària una església amb més capacitat. S’hi va construir un temple d’una sola nau amb capelles laterals i la capella original es va convertir en la nova capella de la Comunió.

Durant el segle XVIII el creixement del poble va obligar a millorar el temple. Així, entre 1733 i 1750, s’hi va construir una nova església d’estil barroc auster i tendència neoclàssica, aprofitant les bones condicions socials i econòmiques. Entre 1909 i 1929 s’hi realitzaren obres de millora i d’ampliació promogudes pel rector Vicent Moner.

Durant la guerra civil, el mes de novembre de 1936, es va procedir a la destrucció de l’edifici i del campanar amb dinamita. Es tractà, doncs, d’un enderrocament planificat. L’arxiu parroquial també fou cremat, i solament se’n salvà la majoria dels anomenats Quinque Libri.

La construcció de la nova església de Sant Miquel durant la postguerra (1939-1952) va constituir un esdeveniment destacat a la comarca i significatiu per a Bellreguard.

Amb l’edificació de la nova església es reestructurà el pla urbanístic de la plaça i els carrers del seu entorn.

El poble es va organitzar en comunes per treballar conjuntament. D’aquesta manera s’aconseguiren dos objectius: d’una banda, estalviar en el procés constructiu; de l’altra, implicar el veïnat en la construcció de l’edifici parroquial. El 12 de febrer del 1941 arribaren a la Plaça uns carros tirats per bous, que portaven uns enormes blocs de pedra blanca: eren les restes de l’antiga barana del pont de pedra d’entrada a Gandia.

L’església està composta per una nau de 20 x 40 m; un trespol suportat per 54 columnes octogonals i un campanar de 40 m d’alçada, amb 5 metres més de carilló de senys i penell metàl·lic. El campanar n’és un dels més singulars de la comarca per la seua tipologia i ubicació al mig dels peus de l’església. Les campanes reben els noms de Santíssim Crist de la Misericòrdia, Abdó i Senent, Micaela i Divina Aurora.

Les fases de construcció es van correspondre amb els diferents rectors que estigueren al capdavant de la parròquia. Durant la primera fase regia la parròquia Toribi Sellés (1939-1943) que va ser succeït per Francesc Mahiques (1943-1947) i finalment hi va estar a càrrec Josep Silvestre Monzó (1947-1968). Els tres rectors van haver de fer moltes gestions per tal d’aconseguir dur endavant el projecte, i hi van donar els resultats:

  • -El 27 de juny de 1940 l’arquitecte d’Alcoi Joaquim Aracil va enviar-hi els plànols.
  • -El 12 de febrer del 1941 arribaren a la plaça uns carros tirats per bous, que portaven uns enormes blocs de pedra blanca: eren les restes de l’antiga barana del pont de pedra d’entrada a Gandia.
  • -El 17 de maig de 1942 s’hi va celebrar una gran festa per celebrar l’arribada del nou sagrari, construït per col·lecta popular.
  • -El 30 de maig del 1943 s’hi col·locà la primera pedra.
  • -El 29 de setembre de 1952 s’hi inaugurà amb una missa solemne i processó, presidides per l’arquebisbe de València, monsenyor Marcel·lí Olaechea.
  • -El 1953 l’església estigué acabada.
  • -El pressupost final de l’obra va ascendir a 625.302,05 pessetes.

“Bellreguard va adquirir i ha mantingut una fama de poble de gent beata. Gent beata no en el sentit menyspreatiu, sinó en el sentit de molt aficionats a les coses de religió…”

Mora, I. Josep Camarena i l’ocàs del món rural (viatge a la Safor). CEIC Alfons el Vell. Oliva, 1982.

Als nostres campanars els va dedicar Joan Pellicer i Bataller, Fill Predilecte de Bellreguard, veí estimat i d’aquesta plaça, les següents paraules:

“Ens agrade o no, literalment, la majoria de valencians i valencianes hem nascut i ens hem criat davall d’un campanar, entre sons i tocs de campanes, i coneixem bé, en orella pròpia, tota la rica diversitat dels seus vols i revols, dels més exultants i cridaners als més solemnes i fúnebres passant pels més sorprenents i alarmants o els més rutinaris i monòtons. Per això portem lligada als campanars i les campanes una virolada garbera de vivències i records, per no dir tota la infantesa.”

Pellicer, J. Campanes fi de segle. CEIC Alfons el Vell. Gandia, 2000.

Etiquetes: Església de Sant Miquel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *